Un cop més us faig arribar les reflexions d'un dels meus
pacients, en aquest cas una noia de 32 anys, que des del primer dia ha estat un
exemple d’il·lusió i motivació de cara al canvi. En aquest text ens parla, entre
d’altres coses, de la importància de perdonar-se, d'estar en pau amb un
mateix, i en això ella també és un exemple a seguir.
Ara ho veig clar, m’ha costat el meu temps, mesos, anys.
Ara tinc pura clarividència del perquè em drogava amb cocaína!
Era la búsqueda incessant del meu interior, estar amb mi mateixa, mirar cap endins, estar sola amb mi.
Esta clar que era una búsqueda errònia, des de l’ego, des de la ment. La coca és un superaliment per l’ego.No era el camí correcte, no passa res, m’he perdonat, m’estimo, m’he abraçat i ARA des de aquest moment puc recordar com m’odiava, com volia sortir de mi per fugir del problema..que ton-te, que egoista…Em sento dir: “El meu problema”, “La meva lluita”…
Ja no hi ha lluita perquè em sento molt en pau, m’abraço cada dia i abraço als altres sense por i amb amor per poder-ho fer amb mi mateixa, per alimentar-me del que dono i el que rebo alhora.
Escolto la meva ment, però jo ja no sóc la meva ment exclusivament, també sóc el moment present, SÓC. Puc observar com el pensador projecta futur i passat, però jo no sóc el futur i el passat, sóc ARA. No hi ha cap subidón de cap droga al món que sigui més potent que això.
No ha sigut cap pèrdua de temps, era necessari per arribar on sóc ara, no hi ha més rencor.
Una abraçada, un somriure, una meditació i coses que ja tinc jo a dins (i tots!) és el que ara em du al interior, al estar amb mi mateixa.. És un objectiu semblant al que tenia quan consumia coca però amb una gran diferencia..No estic sola, no estem desconnectats els uns dels altres!!
Ho tens a l’abast a cada moment i no és perjudicial ni costa diners tot i que si que és addictiu..
El camí és tan senzill que fa vertigen…a l’ARA no hi ha desig, no hi ha por, no hi ha idees…
L’addicció física va desaparèixer fa temps si és que hi era..i només em quedava la psicològica, la més difícil (o això creia jo).
Per fi em sento lliure, no sóc aquella ment, no sóc la culpa, ella no és la protagonista, la ment és una eina, cal utilitzar-la com a tal, no deixar que ens domini i que projecti coses que no són reals, no són ARA.
Es tan senzill com ser conscient que hi és i observar al pensador.
L’addicció a la coca és una putada que m’he fet que ni tan sols crec que m’hagi marcat de per vida, no li vull donar la importància “d’etapa fosca” ni tan sols..no s’ho mereix.
Viure sentint això que escric és meravellós. J
Amb amor, per mi mateixa.
Dona, 32
