Com tinc per costum
fer cada cert temps, us faig arribar l’experiència personal de un dels meus
pacients. Cadascun l’explica amb el seu estil personal, i en aquest cas em
resulta especialment inspirador. Espero que us agradi tant com a mi.
El món als meus peus
Quan un es sent fort, lliure i
reconciliat amb un mateix es sent imparable. Tot està al seu abast. L’energia
que transmet ressona als altres, omple de positivisme tot el què l’envolta. És
coneixedor del seu poder, i per aquest motiu sent que res el pot frenar i que
la seva fortalesa no es pot torçar. Res ni ningú t’atura. L’enfocament que tens
de la vida, sempre té un toc d’il·lusió, no hi ha lloc per la tristesa. Estàs
inundat de quietud. Serenor. No hi ha res impossible i les engrunes de tristesa
són només això, engrunes, fàcils d’espolsar.
Però sovint aquesta felicitat, que
creies tant poderosa i ferma s’esquerda. Potser no saps ni perquè, potser no
saps com parar-ho perquè no saps ni d’on t’arriba, però ho sents. Tot allò que
t’envoltava i et feia sentir segur trontolla. Les teves premisses de les quals
has fet bandera tantes vegades es desmunten i no saps què necessites apuntalar
amb més urgència. Has de tornar a la quietud, respirar i sentir com l’aire
entra pel teu cos a poc a poc. Vols tornar a sentir aquella felicitat constant
però saps que no pots tenir pressa. El dolor és necessari per poder començar a
reparar.
Passa el temps. Un dia de sobte,
intueixes una escletxa de llum. Ben poca cosa. No saps si és real. Potser sí,
penses. L’endemà aquella petita escletxa comença a ser més generosa, la veus,
la sents i la gaudeixes. T’aixeques, vols sentir el raig de llum que t’escalfa
les galtes, perquè saps què és on et sents a gust. Un pas i un altre. Tanques
els ulls. Somrius.
Dona, 34 anys
