Probablement haureu sentit en múltiples ocasions que les addiccions
a substàncies son fruit de factors genètics i biològics. Això, tot i ser cert
en part, dóna una visió molt reduccionista
i simplificada dels veritables factors que porten a que una persona
consumeixi o acabi sent addicte a les drogues. Justament això és el que
defensen en un estudi recent W. Hall i el seu equip, de la Universitat de
Queensland (Australia)*, que han fet una revisió dels estudis sobre el tema, arribant la conclusió de que el model genètic i bioquímic aplicat a les addiccions
no conta amb el suport científic esperable, i que per tant no és proporcional a
la importància que se li sol donar. Aquesta importància ha fet que no es
dediques prou temps a altres factors importants i als tractaments que se’n podrien
derivar, que per altre banda si han demostrat ser eficaços. A més aquesta visió
treu gran part de responsabilitat al pacient i a l’entorn, obviant factors importantíssims
per explicar les addiccions (factors a nivell personal com la manca
d’autoestima o d’habilitats socials, o relacionats amb l’entorn com l’estil
educatiu dels pares o la comunitat, entre d’altres). Això no significa que no
existeixin factors genètic ni neurobiològics, però sí que no tenen un pes tant
determinant com a priori pot semblar.
Així doncs conclouen que l’addicció és un trastorn biològic,
psicològic i social complexa que ha de ser abordat des de diferents
aproximacions clíniques.
Els resultats i conclusions d’aquest estudi son coherents
amb el que veiem dia a dia els que treballem en l’àmbit de les addiccions, on
veiem que cada cas és un món i que el motiu d’una dependència no es tant “senzill”
com un factor únicament genètic. Sinó que cada cas s’ha d’analitzar i valorar
per tal de treballar allò que ha influït en aquell cas en concret.
*Informació extreta de
la revista INFOCOP, número 68, Gener-Març 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada