SENSE CONSUM: Un any de treball, algunes reflexions (2a part)

Fa un parell de mesos us vaig fer arribar la primera part del treball fet per uns dels meus pacients. Aquí va la segona...

7. Podria ser que donar el pas no  resultés fàcil,però et pot ajudar el reconèixer amb naturalitat,sense dramatisme,que tens una dependència o hàbit. Sempre tendim a minimitzar la situació,es normal,però pensa que si no consumissis no faries les coses que has fet i que et defineixen, en part ,com a persona i les que deixes de fer i que t’identificarien. Això significa algo,no?

8. Deixar-ho és un pas més per a gaudir de petits moments envoltats de felicitat,sol o compartida.

9. Mirar-te el melic i reconèixer les coses ens costa com a persones. En el nostre cas també,però si ho vas fent,assoliràs com no un pas endavant i una certa maduresa.

10. Començar costa i més fins que no veus resultats. Tot sembla feixuc,una pèrdua de temps; però si ets objectiu no es tanta la dedicació comparada amb el temps perdut en el àmbit del consum:dormint,gastant diners,deixant de fer coses,arribant tard,etc…

11. No consumir al principi ho veus com una imposició,obligació moral o social i no íntima. Però més endavant  esdevé un pas,una decisió personal on esculls què i quin tipus de vida vols i de quines coses  ompliran el teu viure.

12. Quan et marques uns objectius dins del treball personal per al no consum,digues-li com vulguis,tindràs recaigudes o no assoliràs algunes fites marcades. Jo crec que es part del procés encara que costi reconèixer aquests moments,però si t’assessora algú que ho afronta de forma no dramàtica(tu també)ni fent sentir malament en excés i  dona un punt de seriositat,pots aprofitar-ho per analitzar per que s’ha donat aquesta situació,fent-ne un treball. D’aquesta manera jo n’he tret coneixem a mi mateix i que he de treballar per a que no es repeteixi;assolin més conscienciació i un pas endavant per evitar situacions futures.

13. En el meu cas l’entorn familiar va jugar el seu paper al principi però arriba un punt on ets tu qui continues voluntàriament i d’una forma més individual i personal aquest treball.

14. Personalment crec que em va molt bé el fet de fer una mica de treballs a casa,proposats per la Ingrid,on tu sol intentes treure suc de les coses. He de reconèixer que ho faig agust,amb bons resultats però em costa posar-m'hi.

15. Mica en mica he anat decidint amb que omplir la meva vida. Ha sigut gradual però vull compartir el que es important,m’agrada i ha fet possible deixar el consum. Ho faré en forma de llistat,potser li treu valor,però vull ser breu:

La meva filla
La família
La feina
Aficions:Escalada,moto
La meva casa(el cau) de lloguer
Cuidar-me i portar al dia les coses

5 grans amics

16. Fer una valoració dels pros i contres del consum dins el procés ha sigut molt consistent per a mi. Un treball amb pes per a evitar situacions. Ha sigut una eina que m’ha ajudat i m’ha fet treballar amb resultats.

He obtingut coneixements,ser més conscient,fort i segur.

17. Si t’ és possible una gran eina dia a dia és l’anticipació,vull  dir en major o menor grau d’immediatesa preveure situacions futures,si les saps o les tens programades,que puguin esdevindré moments de risc per a un possible consum. Pot evitar una recaiguda. Aquestes situacions  de risc ho son doncs abans consumies.

Si no et veus fort o segur per gaudir-les i no consumir evita-les si mes no i ja treballaràs el tema més endavant de la millor manera,doncs les coses van milloren.

18. Voldria compartir un treball que va ser molt revelador per a mi. Consistia em enumerar el que m aportava el consum i el resultat tot exposant-lo amb la Ingrid va ser que només em podia proporcionar satisfaccions personals molt instantànies,del moment  però que no tenien cap,ninguna projecció.

No m’aportava res al dia següent,no em servia per a construir res ni tenia cap valor futur.

19. Aprendre a passar-ho bé en les mateixes situacions on abans hi havia consum,és reflexa d’un canvi i maduresa tan com a persona com en el tema del procés.
Jo personalment he assolit poder anar a un concert,The Toasters,a la sala Apolo i completar una nit de sopar amb amics sense consum i gaudir-ho. Això sí,requereix un temps,un treball i unes eines i motivacions que t’ajudaran.

20. Al inici s’eviten situacions de risc o consum. Si amb el temps no has pogut aprendre a gaudir-les d’un altre manera si segueixes evitant-les,jo crec que no passa res,suposo donarà lloc a buscar-ne de noves,tot fent un canvi també important.

Trobar altres coses que t’agradin i omplin la teva vida és una part important també dins del treball personal d’un mateix.
 

Home, 42 anys.  

  

Bon Nadal!

Bon Nadal a tots i totes!

SENSE CONSUM: Un any de treball,algunes reflexions

Avui em sento orgullosa de presentar-vos el treball que un dels pacients que venen a consulta ha estat fent els darrers mesos. Un treball que compleix una doble funció, d’una banda ajudar-lo a ell a segellar i afiançar el seu procés, i de l’altre, que d’altres persones (ja siguin consumidors en tractament o no, o familiars d’aquests) hi puguin accedir i els hi sigui útil per entendre millor el procés i a les persones que el viuen.

 

Com us deia al principi, n’estic molt orgullosa perquè es tracta d’un treball extens al que hi ha dedicat molt de temps i moltes converses, és per això que us l’aniré entregant en petites dosis. Aquí va la primera...

1. Introducció:

Primer de tot voldria felicitar i donar les gracies a la Ingrid per la seva professionalitat a l’hora d’acompanyar-me en aquesta teràpia i treball, durant tants dies, doncs no ha sigut fàcil i ha requerit temps;però on els resultats finalment han sigut visibles en el meu cas. Gracies a la seva proximitat, comprensió ,nivell de conscienciació, experiència i capacitat per acompanyar-me en la teràpia, ha fet possible treure el màxim i millor de mi, si més no, en gran mesura i aconseguir coses com aquestes reflexions, resultat d’un treball amb ella i que a continuació vull compartir.

Cal dir que el camí per a mi no s’ha acabat,però voldria també felicitar-me per tot el aconseguit.

 

A continuació trobareu tot un seguit de reflexions molt curtes, que no es fan feixugues e inconnexes entre elles, el que permet llegir-les per separat i tantes com vulgueu. L'únic punt de connexió és el tema del no consum. A mi m’ha servit per a continuar el treball, en un punt de la meva teràpia i espero pugui convertir-se com a eina per algú altre.

Finalment només voldria dir que el fet de compartir-ho amb més persones m’ha fet sentir bé i m’ha omplert.

 

2. La forma en que donaràs el pas, pot ser que no sigui per decisió personal, si no un tan obligada i no et faci sentir agust o còmode al principi. Tranquil perquè això va canviant amb el temps, conforme vas participant, fent treball, tenint resultats i prenent més protagonisme mentre la gent del teu entorn et deixa fer i no està tan a sobre.

3. Pensa que som diferents, això vol dir que si has pres una decisió, hauràs d’escollir com vols afrontar aquest treball personal per deixar el consum i créixer com a persona, doncs la vida és una assignatura i continua. Demana assessorament. Les diferents possibilitats per ajudar-te a deixar un consum, dependran també del grau d’addicció i situació del moment.

4. Si m’estàs lleguin, ve per que has pres una decisió o encara no, pensa que no serà ràpid ni fàcil. A la vida tot necessita temps, dedicació, superació, perseverança….i no resulta ser tan ràpid com es vol vendre en aquesta societat d’avui en dia moltes coses. Només has de connectar la televisió una estona.

5. Jo vaig començar amb un programa més en grup i no vaig adaptar-me, em vaig sentir malament i vaig finalment anar a teràpies més de caire individual. Em va bé,tinc resultats,aprenc i crec que assoliré bases amb més solidesa a llarg temps.

6. Pensa que deixar el consum significa molt més que això; va acompanyat d’un treball personal que canviarà també la teva forma de viure,o mplir-la i donar sentit. Nova gent, aficions, activitats, emocions, formes de relacionar-te…en fi molts canvis i coses noves, totes positives, i això no s’aconsegueix en un obrir i tancar d’ulls.     

Home, 42 anys.    

 

16a Convocatòria del curs: Adolescentes y jóvenes consumidores de drogas: La intervención con los padres.

A partir del divendres 11 de Novembre torno a impartir com a docent el curs on-line: ADOLESCENTES Y JÓVENES CONSUMIDORES DE DROGAS: LA INTERVENCIÓN CON LOS PADRES.

Es tracta d’un curs dirigit a estudiants o llicenciats en psicologia, pedagogia, treball social, infermeria o disciplines afins.

Aquest curs te com a objectiu centrar-se en la intervenció amb aquells pares (o d’altres familiars que realitzin les funcions de cuidadors) que arriben a consulta per tenir fills adolescents o joves consumidors de drogues.

Deixant de banda la intervenció que lògicament s’hauria de fer amb l’adolescent o jove en sí, a aquestes edats on la majoria de casos els nois i noies encara no són independents ni emocional ni econòmicament, el paper de la família en la prevenció, detecció i solució de problemes es basic perquè les coses funcionin.

La intenció serà doncs abordar tots aquells aspectes relacionats amb la família sobre  els que com a professionals poden intervenir per aconseguir una millora en la situació familiar i de consum en el jove.

 

Per més informació, consulta del programa i inscripcions:

http://tienda.psiquiatria.com/cursos/5855-adolescentes-y-jovenes-consumidores-de-drogas-el-tratamiento-con-sus-familiares-15-edicion.html

Aprofito per passar-vos els resultats de les enquestes de valoració que es passen als alumnes un cop finalitzat el curs i també els comentaris qualitatius que alguns d’ells hi han afegit:

 

 

“He realizado bastantes cursos con vosotros, a través de esta plataforma, y la verdad es que esta docente me ha parecido excepcional. Enhorabuena.”

 

“Este curso cumplió con mis expectativas, me siento satisfecha y me felicito por haberlo tomado, y los felicito por la calidad del mismo, saludos”

 

“Muy recomendable. Espero realizar más cursos con vosotros.”

“Me ha gustado mucho, la dinámica del curso, los contenido y la docente: su disponibilidad y conocimiento en la materia del curso.”

 

“Felicitaciones, es un buen curso. Los temas son claros, explicados de forma sencilla para ser aplicados en el contexto de adolescentes y sus redes de apoyo.
Para haber sido mi primer curso vía electrónica, su plataforma me parece fácil de manejar, es amigable!
Muchas gracias! “

 

“Solamente comentar, que el tiempo estimado para la entrega de los ejercicios me ha parecido muy limitada en el tiempo. Al ser un curso online pensaba que iba a ser más espaciada la entrega. Por lo demás, el curso excelente, ha superado mis expectativas.”

 

 

SEMINARI PRESENCIAL: Adolescents i joves consumidors de drogues: La intervenció amb els pares.

El proper dissabte 12 de Novembre, impartiré a l’Escola de Formació Maricel, de Sitges, el seminari:

 

ADOLESCENTS I JOVES CONSUMIDORS DE DROGUES: LA INTERVENCIÓ AMB ELS PARES.

Es tracta d’un curs dirigit a professionals i estudiants de disciplines afins amb la salut i l’educació.

Son moltes les ocasions en la que els pares acudeixen a consulta preocupats davant la sospita o el descobriment de que el seu fill/a adolescent consumeix drogues. Es troben perduts, en molts casos no saben com afrontar el tema i necessiten un professional que els orienti.

Dotar als professionals de la salut i l’educació de les eines i coneixements necessaris per poder donar recursos a les famílies per prevenir, detectar i/o intervenir en la conducta de consum de drogues dels seus fills/es es el principal objectiu d’aquest seminari.

Per a més informació i/o inscripcions clicka aquí.

Experiència personal

Hola a tots de nou,

Aquí teniu un nou escrit d'un dels meus pacients, on explica la seva experiència personal pel que fa al consum de drogues i tot el procés per aconseguir deixar-ho.

Sé que fer aquests escrits suposa un gran esforç, moltes gràcies a tots els que els feu, tant pel que significa per a vosaltres com per l'ajuda que pot suposar per a d'altres persones.

Me dijiste que escribiese algo, y ese algo me está costando mucho. No sé si porque quiero y sé que estas líneas serán leídas por las personas que más me importan o porque exactamente no sé qué escribir, no sé que esconder o no sé resaltar. Decirte que escribo estas líneas peleado entre las infinitas interrupciones de mi hija, entre leyes y normas de derecho civil y entre la búsqueda de esos pensamientos y sensaciones que llevo pensando desde que me pediste que escribiese algo. Tengo que escribir sobre cómo ha cambiado mi vida desde que he dejado de consumir, parece una tarea fácil, pero no lo es, son tantas cosas positivas que han cambiado que intentaré ordenarlas, algunas resumirlas y a otras darles la importancia suficiente.
Cuando llegué a la primera cita contigo, a mi psicóloga, estaba realmente hundido y creo que uno no es consciente ni siquiera de por qué va, de si realmente lo hace por uno mismo, es como que no sabes nadar, te estás ahogando pero no paras de mover pies y brazos. Ir al psicólogo especializado en adicciones, reconocer el problema delante de las personas que más quieres fue el primer paso,  Durante las sesiones hemos analizado el problema, de quien era, quien seguía siendo y sobretodo quien es lo que no quería seguir siendo. Era un adicto, lo seguí siendo y quería dejar de serlo,  esta afirmación es sencilla pero realmente no tan evidente. Luego hemos tenido muchas sesiones, todas me han ayudado mucho, como muestra decirte que soy un obseso de la puntualidad, del control del tiempo (no paro de mirar la hora) pero en tus sesiones jamás miré las agujas de ese reloj que tienes colgado en tu despacho.
Las primeras sesiones hablamos de mi adicción, de mi consumo, de mis mentiras. De cómo de joven uno empieza como un juego y continua de joven consumido por la adicción hasta que uno no sabe por qué lo hace pero no puede dejar de hacerlo. Al consumir estaba donde quería estar, olvidaba aquello que quería olvidar, era todo aquello que quería ser, tú me enseñaste que ni realmente quiero estar allí, que ni realmente hay que olvidarlo todo y que yo no quiero ser esta persona que realmente quería ser. Hablamos de esos duros momentos que quedarán en la memoria, son momentos duros, pero ahora no olvidarlos me ayuda.
Luego en base a todos esos momentos analizaste mis problemas, mis complejos, ese miedo a fallar, ese miedo  hacer las cosas mal, esa sensación de que nadie te quiere, esa sensación de que no vales que me ha perseguido hasta la extenuación, me has escuchado, solo eso ya me ha ayudado mucho, ese Diván quizás fue la primera gran solución a esta tremenda adicción. Yo tuve un diván en su momento, un amigo que me escuchaba, me ayudaba, me quería (o esa sensación tenia) pero su adicción era igual o mucho más grande que la mía. Hablamos de las personas que me importan y que me importaron, los que están y lo que dejaron de estar. De mi mujer, de mi hija y de mi madre, de mi padre y mis hermanas, de mis amigos, de mis compañeros. Hablar de todos ellos fue importante y a mí me ayudó mucho, pero el más importante fue mi padre, hablar de cómo fue mi vida con él, de cómo me hirió sin querer su forma de educarme y de amarme, de cómo lo perdí por culpa del cáncer y de cómo al cabo de unos años seguía y seguía echándole de menos.  Luego hablamos de mis hermanas, a las que jamás supieron ayudarme o incluso conocerme. De mi mujer, a la que en las primeras sesiones intenté imaginar que la podía cambiar, o que al cambiar yo ella lo haría también,. Pero al fin comprendí que uno no puede vivir ofuscado en cambiar a la gente, peleado en por qué son así, buscando culpables, si no en comprender que es así y punto. Yo me enamoré de ella por cómo era, y sigo enamorado de ella por como es, sigue siendo la misma.  Hablamos de mi madre, quizás ha sido la más criticada por mí, sé que no es justo. Hace una semana hablé con ella y por fin vi en sus ojos comprensión. Siempre me ha escuchado pero jamás me sentí tan escuchado como aquella vez. Hablamos de mis amistades, las del consumo y las del no.
Luego hablamos de que me estresaba, que me alteraba y porque me alteraba, en que situaciones estoy tan mal en que puedo recaer, hemos realizado ciertas prácticas y aunque a trompicones hemos ido trabajándolas. Digo a trompicones por que cuando no las tenía hechas, las había olvidado en casa, quizás le di mucha más importancia a hablar, a desahogarme que a hacer estas importantes prácticas.
Al fin!!! Hablemos de cómo estoy. Estoy tan feliz y motivado que me asusta decirlo por si acaso volviese a tropezar, creo que un tropiezo ahora acabaría conmigo definitivamente quizás porque creo que si hemos trabajado y llegado a grandes soluciones, si tropezase pensaría que no hay salida, ahora sí que la veo, la siento, la veo y estoy cruzando la puerta para salir.
Bueno ahora soy mucho más tranquilo, más sereno. Sí que me enfado y me pongo serio en ciertas situaciones pero creo sin alterarme, ahora me quiero mucho más a mí mismo y sé que hay gente que me quiere a mi (durante mucho tiempo pensé que nadie me quería, ni siquiera mi mujer. Ahora sé que no soy ningún inútil, que seré capaz de hacer lo que me proponga y de que aunque no sepa hacer algo no se me debe caer el mundo encima. Ahora sé que no soy ningún desgraciado, no tengo a veces ni un maldito euro pero tengo una familia que alucino. Hay ciertas situaciones casi invisibles que realmente han cambiado mi forma de ser, soy más ordenado, más limpio, ya no dejo las cosas para una última hora casi eterna, casi infinita.
Intenté recobrar dos aspectos que hacía, que disfrutaba cuando consumía (dos aspectos positivos, claro): los estudios y el deporte, antes los hacía pensando más en los resultados, los estudios ofuscado o temeroso de suspender creaban en mi un estado de tal de miedo que prefería no hacer ningún examen (estando realmente preparado) temeroso de hacerlo y suspender. El deporte era para mí una escapatoria, un momento de orgullo y de paz con mi padre, y quise creer que no me gustaba y estuve a punto de abandonarlo.  Ahora he vuelto a estudiar una carrera universitaria a la que estoy no solo siguiendo correctamente si no disfrutando de todo aquello que voy aprendiendo y orgulloso de mis pequeños e iníciales éxitos, ahora el deporte casi no lo práctico, no tengo mucho tiempo, pero da igual no me obsesiona, saldré cuando pueda y competiré cuando quiera, me gusta competir pero no me gusta esa obsesión por competir que tenía antes.
Finalmente decir que he escrito esto como hablando contigo porque creo que es lo que más me ha ayudado y cuando escribo esto quiero que parezca una charla contigo, las 3 cosas que más me han ayudado en el tema de la adicción: primero en los primeros días más delicados: el tener en casa el control de análisis de drogas, y la fuerza que da eso para decir mira si consumo lo van a saber, otro aspecto importante para mí fue el hablar de la relación con mi padre, fue la persona que más ame en la vida, a la que más odié en su momento y la persona que me hizo ser como soy, en lo peor (poco pero que construyo mi adicción sin querer) y en lo mejor, que hay mucho. Y la tercera cosa fue la conversación con mi madre de hace una semana. Y ya por fin, lo que me ayuda cada día es mi mujer y mi hija, que las amo tanto que creo que lo que debe ayudar a todo adicto es el saber que esa adicción puede aislarte de algo negativo que tengas en tu mente pero también puede aniquilar cualquier cosa positiva.

Home, 34 anys

 

 

Experiència Personal

Com tinc per costum fer cada cert temps, us faig arribar l’experiència personal de un dels meus pacients. Cadascun l’explica amb el seu estil personal, i en aquest cas em resulta especialment inspirador. Espero que us agradi tant com a mi.

El món als meus peus

Quan un es sent fort, lliure i reconciliat amb un mateix es sent imparable. Tot està al seu abast. L’energia que transmet ressona als altres, omple de positivisme tot el què l’envolta. És coneixedor del seu poder, i per aquest motiu sent que res el pot frenar i que la seva fortalesa no es pot torçar. Res ni ningú t’atura. L’enfocament que tens de la vida, sempre té un toc d’il·lusió, no hi ha lloc per la tristesa. Estàs inundat de quietud. Serenor. No hi ha res impossible i les engrunes de tristesa són només això, engrunes, fàcils d’espolsar.

Però sovint aquesta felicitat, que creies tant poderosa i ferma s’esquerda. Potser no saps ni perquè, potser no saps com parar-ho perquè no saps ni d’on t’arriba, però ho sents. Tot allò que t’envoltava i et feia sentir segur trontolla. Les teves premisses de les quals has fet bandera tantes vegades es desmunten i no saps què necessites apuntalar amb més urgència. Has de tornar a la quietud, respirar i sentir com l’aire entra pel teu cos a poc a poc. Vols tornar a sentir aquella felicitat constant però saps que no pots tenir pressa. El dolor és necessari per poder començar a reparar.

Passa el temps. Un dia de sobte, intueixes una escletxa de llum. Ben poca cosa. No saps si és real. Potser sí, penses. L’endemà aquella petita escletxa comença a ser més generosa, la veus, la sents i la gaudeixes. T’aixeques, vols sentir el raig de llum que t’escalfa les galtes, perquè saps què és on et sents a gust. Un pas i un altre. Tanques els ulls. Somrius.

 

Dona, 34 anys